Tot va començar l’any 1947. El meu pare, en Narcís Perich, a la casa que teníem a Sant Pere, que estava al costat de la capella, al peu de la carretera que puja al poble.
Tot va començar l’any 1947. El meu pare, en Narcís Perich, a la casa que teníem a Sant Pere, que estava al costat de la capella, al peu de la carretera que puja al poble.
Va muntar una bodega, per vendre vi a granel als seus veïns del barri de Sant Pere i de Can Sans, “el barri dels pescadors”. Als matins la bodega s’omplia de treballadors que entraven a prendre una barreja, anís i moscatell, per remetre el fred que feia. A l’acabar la jornada tornaven a casa, però no sense fer la religiosa parada a la taverna del pare, a veure un vas de vi amb unes ametlles. Més endavant, van començar a demanar entrepans al matí, i alguns s’animaven a demanar truites, ous ferrats amb patates, entre d’altres.
Va muntar una bodega, per vendre vi a granel als seus veïns del barri de Sant Pere i de Can Sans, “el barri dels pescadors”. Als matins la bodega s’omplia de treballadors que entraven a prendre una barreja, anís i moscatell, per remetre el fred que feia. A l’acabar la jornada tornaven a casa, però no sense fer la religiosa parada a la taverna del pare, a veure un vas de vi amb unes ametlles. Més endavant, van començar a demanar entrepans al matí, i alguns s’animaven a demanar truites, ous ferrats amb patates, entre d’altres.
Als anys cinquanta, va començar l’auge del turisme espanyol de Barcelona al poble. Anaven a la platja i al pujar, venien a la bodega i preguntaven si els faríem un arròs amb una amanida. Evidentment acompanyat de pa, vi i algun cafè per acabar. D’aquesta manera la bodega familiar va esdevenir Can Perich, el restaurant de la família. El restaurant el regentaven els pares, Narcís i Mercè, i ajudàvem una mica tots: l’Enric, el meu germà gran, amb la seva dona Laura; la meva germana Anna, fins que es va casar i va marxar a viure a Portbou; i jo, l’Albert, el petit de la família. Tot i que jo vivia al poble de Llavaneres amb la meva esposa, donava un cop de mà els caps de setmana per la gran afluència de gent que rebíem: esmorzars i dinars, sempre estava ple fins a mitja tarda.
Als anys cinquanta, va començar l’auge del turisme espanyol de Barcelona al poble. Anaven a la platja i al pujar, venien a la bodega i preguntaven si els faríem un arròs amb una amanida. Evidentment acompanyat de pa, vi i algun cafè per acabar. D’aquesta manera la bodega familiar va esdevenir Can Perich, el restaurant de la família. El restaurant el regentaven els pares, Narcís i Mercè, i ajudàvem una mica tots: l’Enric, el meu germà gran, amb la seva dona Laura; la meva germana Anna, fins que es va casar i va marxar a viure a Portbou; i jo, l’Albert, el petit de la família. Tot i que jo vivia al poble de Llavaneres amb la meva esposa, donava un cop de mà els caps de setmana per la gran afluència de gent que rebíem: esmorzars i dinars, sempre estava ple fins a mitja tarda.
Al cap de molts anys, va arribar la jubilació dels pares i amb ella, el traspàs del restaurant. El meu germà i jo, treballàvem de distribuïdors de begudes San Miquel. El restaurant es va traspassar en plena funció a Juan Caraltó, que va posar-li el nom de Can Pere Joan.
Al cap de molts anys, va arribar la jubilació dels pares i amb ella, el traspàs del restaurant. El meu germà i jo, treballàvem de distribuïdors de begudes San Miquel. El restaurant es va traspassar en plena funció a Juan Caraltó, que va posar-li el nom de Can Pere Joan.
El meu fill petit, en Josep Lluis, va seguir la seva professió de cambrer a Can Pere Joan. Al cap d’un temps va decidir marxar a treballar al Port Balís, a Can Jaume, on va ser metre durant 15 anys. Finalment, va decidir emprendre el seu somni i seguir amb la tradició familiar de la restauració i va obrir un restaurant al centre del poble. Can Perich, al carrer de Munt, al poble de Llavaneres. Els va molt bé i tenen un equip molt maco. Estic content i quan vaig a dinar, encara més!
El meu fill petit, en Josep Lluis, va seguir la seva professió de cambrer a Can Pere Joan. Al cap d’un temps va decidir marxar a treballar al Port Balís, a Can Jaume, on va ser metre durant 15 anys. Finalment, va decidir emprendre el seu somni i seguir amb la tradició familiar de la restauració i va obrir un restaurant al centre del poble. Can Perich, al carrer de Munt, al poble de Llavaneres. Els va molt bé i tenen un equip molt maco. Estic content i quan vaig a dinar, encara més!
Només desitjo que sigui molt feliç amb la Mari, la seva esposa, que és la cuinera i el cor del restaurant; i amb els meus nets, l’Aina i en Roger.
Només desitjo que sigui molt feliç amb la Mari, la seva esposa, que és la cuinera i el cor del restaurant; i amb els meus nets, l’Aina i en Roger.
Amb tota la meva estimació,
Amb tota la meva estimació,
Albert Perich, l’Avi de casa
Albert Perich, l’Avi de casa